Era pels volts de mitjanit i jo
estava tot tranquil en un seient de Sa Riera veient la mainada sortir corrents
per banyar-se, quan de sobte em vingué en Joan Carles, i em digué: <<Noi, aquest
any podries fer tu la crònica d'aquesta caminada>> i Patam!!! se m'ha girat feina.
Aquest any la sortida em va venir de sobte, així com una trucada de la meva
dona tot diguen: <<Carles, aquesta nit anem a Sa Riera caminant amb Els
Perduts de Begur>>. En arribar de Barcelona amb tots els encàrrecs de la
dona per la sortida (llanternes, sabatilles, bastons i altres estris
imprescindibles com el vi i el cava), vàrem baixar a Plaça on en Joan Carles
ens acompanyà al punt de trobada (aparcament de la Font de Baix).
Pensant que seríem uns cinquanta o seixanta a tot estirar, ens vam trobar
amb la primera sorpresa. L'aparcament ja tenia el senyal de complet!!! però de
caminaires, doncs quasi n'érem dos-cents!!! Famílies, amics, coneguts, amants
de la muntanya i alguna que altra persona enredada com la "Eli" que
no n'aprèn mai...
Un cop vam rebre les instruccions amb guies davant, en mig i darrera,
vam iniciar la caminada travessant la plaça amb la sorpresa d'uns i les ganes
d'altres. Un cop avall i amb evidents senyals d'una tempesta que
potser ens podria enxampar, vàrem enfilar el sender que feia poc s'havia obert
per fer el Puja i Baixa d'enguany. Nois quina feinada obrir aquell
camí. La meva admiració per una tasca tant ben feta!!!
Avall, com una serp il·luminada per tots els frontals, tota la tropa de gent,
petits, grans i mitjans vàrem passar per uns llocs redescobrint la Catalunya
rural de fa dos segles. Una antiga glacera per aquí i un refugi de bestiar per
allà. i així doncs aquesta serp de persones amb els fanals, com si es
tractés d'una processó de setmana santa, vam anar arribant a Sa Riera pel camí de ronda de Port d'es Pi. Petits i
grans llavors, vam prendre la gran decisió: banyet o entrepà?, i els més
agosarats però, les tres coses: banyet, entrepà i porró!!!
Finalment, pels voltants de les dotze i dins del programa amb una puntualitat
britànica, vam començar la pujada a Begur pel Camí de l'Aigua, amb la sorpresa
de trobar la riera amb força aigua a finals de Juliol (i ben neta, per cert).
El nostre grupet semblava perseguit pel diable i vam pujar tot d'una (tot i que
dúiem canalla) i no va ser fins a la darrera bassa que el diable ens va empaitar,
era en Josep!!! dels Perduts i ens va dir: <<Nois, quin fart de córrer m'heu fet
fer>> i encara a hores d'ara riem!!!
I així tots vam anar pujant amb el bon regust d'una sortida brillant, amb
bon temps, una jornada amb família i amics, molt ben aprofitada.
I amb una organització per part dels Perduts impecablement portada.
Fins a la propera!
Carles Portavella.
