INFORMACIÓ

El Grup va néixer l'any 2003, amb l'esperit que tothom pogués compartir amb nosaltres les sortides que periòdicament fem.
Normalment realitzem una sortida matinal o d'un dia amb caràcter mensual i amb desplaçaments amb cotxe relativament curts.
Un cop l'any fem una sortida més grossa a alta muntanya que pot durar varis dies.

Per posar-vos en contacte amb nosaltres podeu trucar als següents telèfons:
Josep 686356490 Blas 690383009 Anton 600504332 JoanCarles 972622143 Pere 638240716 Javi 656950807

Begur és autèntic! - bagum’va / VaBeguR


dijous, 3 de desembre de 2009

MATAGALLS “EL MONTSENY”

Begur a les 7 del matí del diumenge 29/11/2009 3 cotxes surten des de l’aparcament de la Font de Baix en direcció a Sant Celoni.



Cap a les 9 del matí 15 persones ens apleguem a Collformic per començar a fer la ruta que els Perduts ens tenien preparada.



Seran uns 11’5 km i un xic més de 4 hores caminant.



Comencem a caminar, concretament a pujar per parlar amb propietat. Hem d’anar esquivant la gentada que baixa del Matagalls, que no és poca. Resulta que aquest mateix dia es feia una marxa que anava des del Matagalls fins a Granollers i hi havien uns 600 participants.



La pujada té força pendent, però el camí és bo i no hi ha cap impediment, malgrat el vent i la fred que fa. A més de mitja pujada, i a un lloc arrecerat del vent, fem el primer agrupament que aprofitem per agafar forces… esmorzem. Des d’aquí ja es comença a tenir bones vistes del paisatge que veurem a dalt de tot.



Continuem la pujada fins a dalt. El cim del Matagalls, que no és el més alt del massís del Montseny, té 1697 metres. El vent hi tocava d’allò més bé, amb intensitat i perseverança. Les vistes impressionants: cap de Creus, badia de Roses, massís del Montgrí, les Medes, Girona, Montserrat, ……… i com no Begur.



Temps per fer-nos la fotografia de rigor i emprenem de nou el camí. El vent no para de bufar. Enfilem direcció cap a l’ermita de Sant Miquel dels Barretons, petita capella dalt d’una roca. Està molt deteriorada. Des d’aquí és pot veure el Santuari de Sant Segimon, que és la propera visita.



El Santuari ja no està tocat pel fort vent que fins aquest moment ens havia anat acompanyant. No hi podem accedir perquè està en fase de restauració.



Emprenem camí de tornada cap a Collformic on ens espera una taula al restaurant del mateix nom. Fem el dinar de germanor i acomiadament. Acabem tips de riure i menjar. Fins i tot hi ha qui circula amb un "tupperware" perquè el menjar no es va poder acabar.



Finalment emprenen el camí de tornada, ara ja amb cotxe, cap a Begur.



Realment ha estat una sortida molt bonica i interessant.



El qui escriu aquestes quatre ratlles us anima a que la propera sortida, que serà al mes de Gener hi participeu.
Els Perduts de Begur.


MATAGALLS “EL MONTSENY”

Begur a les 7 del matí del diumenge 29/11/2009 3 cotxes surten des de l’aparcament de la Font de Baix en direcció a Sant Celoni.

Cap a les 9 del matí 15 persones ens apleguem a Collformic per començar a fer la ruta que els Perduts ens tenien preparada.

Seran uns 11’5 km i un xic més de 4 hores caminant.

Comencem a caminar, concretament a pujar per parlar amb propietat. Hem d’anar esquivant la gentada que baixa del Matagalls, que no és poca. Resulta que aquest mateix dia es feia una marxa que anava des del Matagalls fins a Granollers i hi havien uns 600 participants.

La pujada té força pendent, però el camí és bo i no hi ha cap impediment, malgrat el vent i la fred que fa. A més de mitja pujada, i a un lloc arrecerat del vent, fem el primer agrupament que aprofitem per agafar forces… esmorzem. Des d’aquí ja es comença a tenir bones vistes del paisatge que veurem a dalt de tot.

Continuem la pujada fins a dalt. El cim del Matagalls, que no és el més alt del massís del Montseny, té 1697 metres. El vent hi tocava d’allò més bé, amb intensitat i perseverança. Les vistes impressionants: cap de Creus, badia de Roses, massís del Montgrí, les Medes, Girona, Montserrat, ……… i com no Begur.

Temps per fer-nos la fotografia de rigor i emprenem de nou el camí. El vent no para de bufar. Enfilem direcció cap a l’ermita de Sant Miquel dels Barretons, petita capella dalt d’una roca. Està molt deteriorada. Des d’aquí és pot veure el Santuari de Sant Segimon, que és la propera visita.

El Santuari ja no està tocat pel fort vent que fins aquest moment ens havia anat acompanyant. No hi podem accedir perquè està en fase de restauració.

Emprenem camí de tornada cap a Collformic on ens espera una taula al restaurant del mateix nom. Fem el dinar de germanor i acomiadament. Acabem tips de riure i menjar. Fins i tot hi ha qui circula amb un "tupperware" perquè el menjar no es va poder acabar.

Finalment emprenen el camí de tornada, ara ja amb cotxe, cap a Begur.

Realment ha estat una sortida molt bonica i interessant.

El qui escriu aquestes quatre ratlles us anima a que la propera sortida, que serà al mes de Gener hi participeu.
Els Perduts de Begur.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

MASSÍS DEL MONTGRÍ

Diumenge 18 d'Octubre el Grup excursionista “Els Perduts de Begur” va organitzar la clàssica pujada al Castell de Montgrí per el vessant nord. Una vintena de persones ens vàrem trobar a les 8 del matí per iniciar la jornada -begurencs , gironins , barcelonins i holandesos- érem els integrants de l'expedició.


A dos quarts de nou iniciàvem la caminada amb la incertesa del temps que faria al tram final abans de coronar el Castell, o sigui al tros de la panxa del “Bisbe” o del melic de la “Donzella”, ja que la tramuntana havia bufat fort tota la setmana i aquest diumenge semblava que no afluixaria.


La primera aturada fou al Coll de la Creu, fotografies de rigor i ja veiem l’ermita de Santa Caterina, la caminada en aquest punt era suau. Prop de dos quarts de deu vam arribar a l’ermita, parada i fonda, a recés del vent, l’entrepà i el beure ens va aprofitar d’allò més be.


Tot seguit vam enfilar el camí cap el Castell, el dia era molt assolellat i gràcies a la esmentada tramuntana les vistes eren espectaculars en totes direccions. Per a mi la millor era la de llevant, amb la mar força brava i amb les “Medes” de vigilants.


L'últim tram fins a peu del Castell va ser dur, poc abans va córrer la veu que tres companys havien abandonat l'expedició i reculaven. Caminàvem pel cim del camí a uns tres cents sis metres d’altura i el vent empentava més que mai.


Cap a dos quarts d'onze arribàvem dalt del Montgrí i els dubtes sobre la paternitat de l’edificació queden esvaïdes: va ser Jaume I ( entre 1294 – 1304 ). Vam pujar als merlets i amb tranquil·litat vam poder gaudir de les valls del Baix i l'Alt Empordà, sense oblidar el mar, el Montseny i el Canigó.


El cap del Grup, en Blas, va recordar que la baixada seria "pel dret". I després de visitar la Cova del Cau del Duc, va dirigir el problemàtic descens fins a la tartera, que tothom la va baixar a cop de taló; uns millor que d'altres, però tots gaudint d’aquest darrer escull.


A les dotze en punt ens trobàvem a l’aparcament davant dels cotxes, amb molt bon humor després de dos-cents deu minuts de caminada. Tot i el vent vàrem gaudir del sol, del paisatge i per davant de tot de l'amistat.


Mª Mercé i Josep.


MASSÍS DEL MONTGRÍ

Diumenge 18 d'Octubre el Grup excursionista “Els Perduts de Begur” va organitzar la clàssica pujada al Castell de Montgrí per el vessant nord. Una vintena de persones ens vàrem trobar a les 8 del matí per iniciar la jornada -begurencs , gironins , barcelonins i holandesos- érem els integrants de l'expedició.


A dos quarts de nou iniciàvem la caminada amb la incertesa del temps que faria al tram final abans de coronar el Castell, o sigui al tros de la panxa del “Bisbe” o del melic de la “Donzella”, ja que la tramuntana havia bufat fort tota la setmana i aquest diumenge semblava que no afluixaria.


La primera aturada fou al Coll de la Creu, fotografies de rigor i ja veiem l’ermita de Santa Caterina, la caminada en aquest punt era suau. Prop de dos quarts de deu vam arribar a l’ermita, parada i fonda, a recés del vent, l’entrepà i el beure ens va aprofitar d’allò més be.


Tot seguit vam enfilar el camí cap el Castell, el dia era molt assolellat i gràcies a la esmentada tramuntana les vistes eren espectaculars en totes direccions. Per a mi la millor era la de llevant, amb la mar força brava i amb les “Medes” de vigilants.


L'últim tram fins a peu del Castell va ser dur, poc abans va córrer la veu que tres companys havien abandonat l'expedició i reculaven. Caminàvem pel cim del camí a uns tres cents sis metres d’altura i el vent empentava més que mai.


Cap a dos quarts d'onze arribàvem dalt del Montgrí i els dubtes sobre la paternitat de l’edificació queden esvaïdes: va ser Jaume I ( entre 1294 – 1304 ). Vam pujar als merlets i amb tranquil·litat vam poder gaudir de les valls del Baix i l'Alt Empordà, sense oblidar el mar, el Montseny i el Canigó.


El cap del Grup, en Blas, va recordar que la baixada seria "pel dret". I després de visitar la Cova del Cau del Duc, va dirigir el problemàtic descens fins a la tartera, que tothom la va baixar a cop de taló; uns millor que d'altres, però tots gaudint d’aquest darrer escull.


A les dotze en punt ens trobàvem a l’aparcament davant dels cotxes, amb molt bon humor després de dos-cents deu minuts de caminada. Tot i el vent vàrem gaudir del sol, del paisatge i per davant de tot de l'amistat.


Mª Mercé i Josep.


diumenge, 4 d’octubre de 2009

BEGUR PER LA COSTA "DE LA PLATJA DEL RACÓ FINS A AIGUABLAVA"

Un cop més, el passat dia 27 de Setembre, puntuals i eixerits, a les 8h ens trobàvem a la font de baix per tal de fer una caminada per la zona que tots ens estimem tant, el nostre Begur.

Avui l’objectiu, es recórrer els camins de ronda que en altres temps, servien per fer la vigilància i poder donar avís a les contrades veïnes, de la presència de naus turques amb males intencions.
Aquests camins, avui es troben en desús, però gràcies a l'interès d’entitats excursionistes i amb la col.laboració d’algunes institucions, alguns d’aquests trams estan restaurats i fan de bon caminar, no es pot dir així en tots el casos, però sí, en els trams propers a les platges més turístiques.
Doncs bé, la ruta es presenta un xic llarga, ja que son 16 Km., segons les informacions extretes dels plànols.

A la sortida, som aproximadament unes 30 persones, ens dirigim cap a Sa Fontansa per encaminar-nos cap el “Bon Camí”, per on passarem prop del Mas Trencat, tot i que no el veurem, arribem tot seguit a la zona de la “font de la bruixa”.
Tot seguit, passarem pel bell paratge de la Platja del Racó i per la Illa Roja, la qual ens mostra un aspecte desert, augmentant, si s’escau, la seva bellesa.

D’aquí, ens encaminem cap el camí de ronda i arribem a la cala de Sa Riera, on fem la parada obligatòria de l'esmorzar, tan necessària per guanyar les forces, que de ben segur ens faran molta falta. Cal dir, que alguns aprofiten el fet que la sortida transcorri per zones civilitzades i fan un cafè que els ajudi a despertar els ànims.

Un cop recuperades les forces, ens encaminem sempre seguint el camí de ronda, que perd la seva categoria de camí, per convertir-se en corriol, doncs en algun tram, està en molt malt estat i es fa necessari que tinguem molta cura dels més petits, tot i que, a vegades es mouen amb molta més agilitat que nosaltres.

Seguint aquest tortuós camí, arribem a la magnífica cala d’Aiguafreda, esplèndida com sempre, ens rep amb els braços oberts, fins a tal punt, que en Joan es decideix a fer la travessia fins a Sa Tuna nedant. La resta de mortals, ho fem caminant i veien bocabadats com en Joan arriba al mateix temps que nosaltres.

Un cop aquí, ens enfilem cap al mirador de Sant Josep, el qual, ha guanyat vistes, doncs malauradament el darrer Sant Joan i gràcies a alguna bretolada feta amb els petards ens van cremar el bosc que cobreix la cala.

D’aquí, varem seguir el camí per sobre les restes de l’estructura d’una casa anomenada “els italians”, tot admirant les magnífiques vistes. Vàrem seguir fins la carretera de “La Borna” on vàrem patir les primeres baixes, doncs un petit grup, acusà la fatiga acumulada i va decidir finalitzar l’excursió i retornar cap a Begur.

La resta, varem seguir pel camí coincident amb el nou traçat del GR-92 Begur, i dic nou, perquè l’únic nou, es el traçat, ja que es troba tot ell, encara en bastant mal estat.
Un cop, arribem a Aiguablava, ens trobem amb alguns del desertors que han volgut reunir-se amb la resta d’expedicionaris per compartir el dinar ( bé, de compartir res, cadascú el seu).
Aquí, patim un altre desfeta en el grup, i són varis els que també decideixen abandonar la travessia. Cal dir, que el mal estat dels camins ha fet estralls en les cames de més d’un.
Però, amb forces renovades, la resta reprenem el camí de tornada, passant prop de les coves de Ses Falugues, dirigint-nos cap el Mas d’en Llor on la benvolguda Núria Tortras ens fa gaudir convidant-nos amb un fragment del llibre Cabells de Medusa que fa referència a l'indret, mentre tres aspirants a micos, trepen l’alzina mil.lenària treient tot tipus de romanticisme al relat.
Ja només ens queda superar les últims trams de pujada, fins que finalment arribem al poble, cansats, però satisfets del recorregut realitzat pels voltants del nostre estimat BEGUR, on finalment, el GPS del nostre estimat Joan Carles marca un recorregut realitzat de més de 22 Km.

Son infal.libles!, les nostres vistes no poden deixar indiferent a ningú, tot i que les haguem vist mil vegades, sempre arriben d’una manera o d'un altre al fons de les nostres ànimes.

Salut,

Joan Espluga.


BEGUR PER LA COSTA "DE LA PLATJA DEL RACÓ FINS A AIGUABLAVA"

Un cop més, el passat dia 27 de Setembre, puntuals i eixerits, a les 8h ens trobàvem a la font de baix per tal de fer una caminada per la zona que tots ens estimem tant, el nostre Begur.

Avui l’objectiu, es recórrer els camins de ronda que en altres temps, servien per fer la vigilància i poder donar avís a les contrades veïnes, de la presència de naus turques amb males intencions.
Aquests camins, avui es troben en desús, però gràcies a l'interès d’entitats excursionistes i amb la col.laboració d’algunes institucions, alguns d’aquests trams estan restaurats i fan de bon caminar, no es pot dir així en tots el casos, però sí, en els trams propers a les platges més turístiques.
Doncs bé, la ruta es presenta un xic llarga, ja que son 16 Km., segons les informacions extretes dels plànols.

A la sortida, som aproximadament unes 30 persones, ens dirigim cap a Sa Fontansa per encaminar-nos cap el “Bon Camí”, per on passarem prop del Mas Trencat, tot i que no el veurem, arribem tot seguit a la zona de la “font de la bruixa”.
Tot seguit, passarem pel bell paratge de la Platja del Racó i per la Illa Roja, la qual ens mostra un aspecte desert, augmentant, si s’escau, la seva bellesa.

D’aquí, ens encaminem cap el camí de ronda i arribem a la cala de Sa Riera, on fem la parada obligatòria de l'esmorzar, tan necessària per guanyar les forces, que de ben segur ens faran molta falta. Cal dir, que alguns aprofiten el fet que la sortida transcorri per zones civilitzades i fan un cafè que els ajudi a despertar els ànims.

Un cop recuperades les forces, ens encaminem sempre seguint el camí de ronda, que perd la seva categoria de camí, per convertir-se en corriol, doncs en algun tram, està en molt malt estat i es fa necessari que tinguem molta cura dels més petits, tot i que, a vegades es mouen amb molta més agilitat que nosaltres.

Seguint aquest tortuós camí, arribem a la magnífica cala d’Aiguafreda, esplèndida com sempre, ens rep amb els braços oberts, fins a tal punt, que en Joan es decideix a fer la travessia fins a Sa Tuna nedant. La resta de mortals, ho fem caminant i veien bocabadats com en Joan arriba al mateix temps que nosaltres.

Un cop aquí, ens enfilem cap al mirador de Sant Josep, el qual, ha guanyat vistes, doncs malauradament el darrer Sant Joan i gràcies a alguna bretolada feta amb els petards ens van cremar el bosc que cobreix la cala.

D’aquí, varem seguir el camí per sobre les restes de l’estructura d’una casa anomenada “els italians”, tot admirant les magnífiques vistes. Vàrem seguir fins la carretera de “La Borna” on vàrem patir les primeres baixes, doncs un petit grup, acusà la fatiga acumulada i va decidir finalitzar l’excursió i retornar cap a Begur.

La resta, varem seguir pel camí coincident amb el nou traçat del GR-92 Begur, i dic nou, perquè l’únic nou, es el traçat, ja que es troba tot ell, encara en bastant mal estat.
Un cop, arribem a Aiguablava, ens trobem amb alguns del desertors que han volgut reunir-se amb la resta d’expedicionaris per compartir el dinar ( bé, de compartir res, cadascú el seu).
Aquí, patim un altre desfeta en el grup, i són varis els que també decideixen abandonar la travessia. Cal dir, que el mal estat dels camins ha fet estralls en les cames de més d’un.
Però, amb forces renovades, la resta reprenem el camí de tornada, passant prop de les coves de Ses Falugues, dirigint-nos cap el Mas d’en Llor on la benvolguda Núria Tortras ens fa gaudir convidant-nos amb un fragment del llibre Cabells de Medusa que fa referència a l'indret, mentre tres aspirants a micos, trepen l’alzina mil.lenària treient tot tipus de romanticisme al relat.
Ja només ens queda superar les últims trams de pujada, fins que finalment arribem al poble, cansats, però satisfets del recorregut realitzat pels voltants del nostre estimat BEGUR, on finalment, el GPS del nostre estimat Joan Carles marca un recorregut realitzat de més de 22 Km.

Son infal.libles!, les nostres vistes no poden deixar indiferent a ningú, tot i que les haguem vist mil vegades, sempre arriben d’una manera o d'un altre al fons de les nostres ànimes.

Salut,

Joan Espluga.


dissabte, 25 de juliol de 2009

SORTIDA NOCTURNA A SA TUNA 2009

Enguany la sortida popular nocturna organitzada pel “grup excursionista Els Perduts” es va realitzar el divendres 24 de juliol. La caminada va ser fins a la platja de Sa Tuna.
Vam participar una vuitantena de persones entre nens, dones i homes, i amb la il.lustre participació de la Lluna, una gossa molt amigable. L’anada, cap a les 22:00, de baixada, passet a passet pel Camí Vell de Sa Tuna; de vegades de dos en dos, de vegades en fila índia. Després d’una estoneta caminant arribada a la magnífica platja de Sa Tuna; una de les platges més maques de les que tenim la sort de gaudir. I no us dic del refrescant bany que vam prendre entre mig d’onades. Desprès entrepà, cafè i gelat.
La tornada, ja no tant fresca, podem dir que quasi tots bufàvem, menys la Lluna que no es devia queixar. Com ja sabeu tot el que baixa desprès puja i ens va tocar pujar; pel Puig Rodó fins arribar al Mas d'en Pinc i per fi arribada al centre de Begur més o menys a la una de la matinada.
Cal dir que una mica d’exercici no fa mal a ningú i un cop a dalt tothom semblava satisfet. Per la qual cosa podem dir que els que bufaven aquest any, segurament l’any vinent repetiran.

Mercé Pereira.

SORTIDA NOCTURNA A SA TUNA 2009

Enguany la sortida popular nocturna organitzada pel “grup excursionista Els Perduts” es va realitzar el divendres 24 de juliol. La caminada va ser fins a la platja de Sa Tuna.
Vam participar una vuitantena de persones entre nens, dones i homes, i amb la il.lustre participació de la Lluna, una gossa molt amigable. L’anada, cap a les 22:00, de baixada, passet a passet pel Camí Vell de Sa Tuna; de vegades de dos en dos, de vegades en fila índia. Després d’una estoneta caminant arribada a la magnífica platja de Sa Tuna; una de les platges més maques de les que tenim la sort de gaudir. I no us dic del refrescant bany que vam prendre entre mig d’onades. Desprès entrepà, cafè i gelat.
La tornada, ja no tant fresca, podem dir que quasi tots bufàvem, menys la Lluna que no es devia queixar. Com ja sabeu tot el que baixa desprès puja i ens va tocar pujar; pel Puig Rodó fins arribar al Mas d'en Pinc i per fi arribada al centre de Begur més o menys a la una de la matinada.
Cal dir que una mica d’exercici no fa mal a ningú i un cop a dalt tothom semblava satisfet. Per la qual cosa podem dir que els que bufaven aquest any, segurament l’any vinent repetiran.

Mercé Pereira.

video

dilluns, 6 de juliol de 2009

ASCENSIÓ AL VIGNEMALE “PIQUE LONGUE” 3 i 4 DE JULIOL 2009

La sortida d’aquest mes de juliol del grup excursionista "Els Perduts de Begur" era fer el cim del vignemale (3.298 mts) situat al Pirineu Francès.
Aquesta excursió era de tot un cap de setmana. Sortida el divendres després de dinar,tot el dissabte i tornar el diumenge,ja que el desplaçament era d’uns 535 kilòmetres d’anada i els mateixos de tornada. Malauradament al ser temporada d’estiu només varem ser quatre persones i totes del grup excursionista: En Blas,en Pere,en Joan Carles i en Josep.

Varem sortir a tres quarts de quatre de la tarda de Begur direcció la frontera passant per Carcassonne,Toulousse,Lourdes i Gavarnie que fou l’últim poble, i tot seguit uns vuit kilòmetres de camí fins arribar a la pressa d’Ossoue situada a 1.834 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Allà vàrem arribar a dos quarts de deu del vespre,vam muntar les tendes de campanya i a sopar “una amanida,un bon entrecot fet amb el fogonet de càmping,un bon vi i un xupito de Whisky” i tot seguit a dins el sac i a dormir.
Al voltant de les quatre de la matinada comença a tronar i a ploure,normal en aquesta època a muntanya,tempestes d’estiu.
Com estava previst a les cinc del matí,bé una mica mes tard la veritat per davant ens vam llevar,una mica de llet amb cafè,uns plàtans,una mica de glucosa,recollir les tendes de campanya,preparar les motxilles amb els entrepans,el dinar i molta molta aigua per beure.
Exactament a les set i deu del matí enfilem la vall glacial,un paisatge preciós,per gaudir dels salts d’aigua,de la verda vegetació,molt espectacular.Tres minuts caminant i comença a ploure,ens posem la roba d’aigua i xino-xano,arribem al final de la vall i comença el corriol amb un fort desnivell. Plovia intermitentment i als quinze minuts de pujar ens trobem un ramat d’ovelles que baixaven pel mateix camí. I quina gràcia vam pensar! I es que els animals son molt espavilats i ja sabien el que s’acostava.
Continuem pujant i comença a ploure de veritat,tot seguit passem per una petita glacera d’uns 60 metres de llargada i comença a pedregar i nosaltres evidentment endavant,comença el festival de llamps al costat nostre i tot seguit els trons, semblava que havia de baixar tot.
"Acollonits" però continuem pujant,una mica més endavant passem a uns excursionistes valencians ”dos dels seus integrants varen passar uns dies l’estiu passat a Begur” quina casualitat,el món es molt petit.
Portàvem dues hores i mitja pujant semblava que el temps millorava “Si,Si”,parem per esmorzar i torna a ploure,arribem al refugi de Bayssellance situat a 2.651 metres. Estava tot ple d’excursionistes que havien intentat pujar de bon matí al cim però impossible,feia molt mal temps. Als deu minuts de ser al refugi un altre pedregada,el cim ben tapat i llamps i trons a dojo.
Evidentment les imprudències a muntanya els resultats sempre son dolents i per això varem decidir desistir i baixar,una mica desanimats,però conscients que era el millor. Encara ens quedava per pujar uns 900 metres de desnivell amb grampons en una de les glaceres mes important dels Pirineus i això ens representava massa perill.
Varem baixar al camp base “Pressa d’Ossoue” en poc més d’una hora i ens vam plantejar i decidir tornar el mateix dissabte cap a Begur.

Aquesta vegada hem conegut la part dura de les excursions,mai ens havíem trobat amb una situació com aquesta. Fins ara havíem pogut fer totes les sortides i completar-les “Tot i que sovint ens hem perdut”. També n’hem suspès un parell però sempre abans de començar i és que sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Punt de reflexió.-Aquesta vegada el Vignemale ens ha dit “NO avui NO!”, però el nostre grup excursionista "Els Perduts de Begur" li diem amb molt d’afecte i respecte. "Hi Tornarem”
Hi pujarem i gaudirem de les extraordinàries vistes que hi han,però això si,amb molt de seny.

Fins a la propera sortida que serà la nocturna.

Josep Pereira.
Vignemale (Pique Longue) 3 i 4 de Juliol 2009

ASCENSIÓ AL VIGNEMALE “PIQUE LONGUE” 3 i 4 DE JULIOL 2009

La sortida d’aquest mes de juliol del grup excursionista "Els Perduts de Begur" era fer el cim del vignemale (3.298 mts) situat al Pirineu Francès.
Aquesta excursió era de tot un cap de setmana. Sortida el divendres després de dinar,tot el dissabte i tornar el diumenge,ja que el desplaçament era d’uns 535 kilòmetres d’anada i els mateixos de tornada. Malauradament al ser temporada d’estiu només varem ser quatre persones i totes del grup excursionista: En Blas,en Pere,en Joan Carles i en Josep.

Varem sortir a tres quarts de quatre de la tarda de Begur direcció la frontera passant per Carcassonne,Toulousse,Lourdes i Gavarnie que fou l’últim poble, i tot seguit uns vuit kilòmetres de camí fins arribar a la pressa d’Ossoue situada a 1.834 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Allà vàrem arribar a dos quarts de deu del vespre,vam muntar les tendes de campanya i a sopar “una amanida,un bon entrecot fet amb el fogonet de càmping,un bon vi i un xupito de Whisky” i tot seguit a dins el sac i a dormir.
Al voltant de les quatre de la matinada comença a tronar i a ploure,normal en aquesta època a muntanya,tempestes d’estiu.
Com estava previst a les cinc del matí,bé una mica mes tard la veritat per davant ens vam llevar,una mica de llet amb cafè,uns plàtans,una mica de glucosa,recollir les tendes de campanya,preparar les motxilles amb els entrepans,el dinar i molta molta aigua per beure.
Exactament a les set i deu del matí enfilem la vall glacial,un paisatge preciós,per gaudir dels salts d’aigua,de la verda vegetació,molt espectacular.Tres minuts caminant i comença a ploure,ens posem la roba d’aigua i xino-xano,arribem al final de la vall i comença el corriol amb un fort desnivell. Plovia intermitentment i als quinze minuts de pujar ens trobem un ramat d’ovelles que baixaven pel mateix camí. I quina gràcia vam pensar! I es que els animals son molt espavilats i ja sabien el que s’acostava.
Continuem pujant i comença a ploure de veritat,tot seguit passem per una petita glacera d’uns 60 metres de llargada i comença a pedregar i nosaltres evidentment endavant,comença el festival de llamps al costat nostre i tot seguit els trons, semblava que havia de baixar tot.
"Acollonits" però continuem pujant,una mica més endavant passem a uns excursionistes valencians ”dos dels seus integrants varen passar uns dies l’estiu passat a Begur” quina casualitat,el món es molt petit.
Portàvem dues hores i mitja pujant semblava que el temps millorava “Si,Si”,parem per esmorzar i torna a ploure,arribem al refugi de Bayssellance situat a 2.651 metres. Estava tot ple d’excursionistes que havien intentat pujar de bon matí al cim però impossible,feia molt mal temps. Als deu minuts de ser al refugi un altre pedregada,el cim ben tapat i llamps i trons a dojo.
Evidentment les imprudències a muntanya els resultats sempre son dolents i per això varem decidir desistir i baixar,una mica desanimats,però conscients que era el millor. Encara ens quedava per pujar uns 900 metres de desnivell amb grampons en una de les glaceres mes important dels Pirineus i això ens representava massa perill.
Varem baixar al camp base “Pressa d’Ossoue” en poc més d’una hora i ens vam plantejar i decidir tornar el mateix dissabte cap a Begur.

Aquesta vegada hem conegut la part dura de les excursions,mai ens havíem trobat amb una situació com aquesta. Fins ara havíem pogut fer totes les sortides i completar-les “Tot i que sovint ens hem perdut”. També n’hem suspès un parell però sempre abans de començar i és que sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Punt de reflexió.-Aquesta vegada el Vignemale ens ha dit “NO avui NO!”, però el nostre grup excursionista "Els Perduts de Begur" li diem amb molt d’afecte i respecte. "Hi Tornarem”
Hi pujarem i gaudirem de les extraordinàries vistes que hi han,però això si,amb molt de seny.

Fins a la propera sortida que serà la nocturna.

Josep Pereira.
Vignemale (Pique Longue) 3 i 4 de Juliol 2009

dimarts, 16 de juny de 2009

ASCENSIÓ AL PEDRAFORCA 2497m.

El diumenge 14 de Juny, el Grup Excursionista de Begur Els Perduts, vam pujar al Pedraforca ( 2497 metres).
A les sis del matí, ens varem trobar a la font de baix, En Pere Feliu, en Josep Pereira, en Blas, en Joan Carles, la Iolanda, la Neus, en Ferran, en Joan, la Núria, etc. En total una quinzena. Ens hem repartit en tres cotxes (dos persones venien amb moto),.............. i cap a Saldes "Berguedà". Cap a dos quarts de deu, ja érem al refugi Lluís Estasen. Abans però, en arribar amb els cotxes, ja hem tingut el primer contacte amb el Pedraforca, una vista imponent des del peu de la muntanya. Estava núvol i hem arrancat ja de pujada. Aquesta ruta, és d’alta muntanya i el camí, està voltat de avets i pi negre, les arrels dels quals entravessen d’un cantó al altre, fent com una mena d’esglaons. El terra cobert d’un verd intens, esta picotejat amb flors menudes de molts color si també i podem veure alguna flor de l’aire. I puja que pujaràs fins al Coll del Verdet. I a partir d’aquí a grimpar s’ha dit, seguint les marques grogues fins arribar al Pollegó superior. El cel, seguia ennuvolat i de tant en tant gotellada. El cim és una passada, perquè des de baix no saps com caram es puja al Pedraforca. Hem parat a fer un mos i les fotos de rigor. D’aquí, cap a l’enforcadura i comença la baixada per la tartera, impressionant. Es una pendent molt dreta, per tant cadascú baixava com podia, dempeus, de cul, clavant els talons i hi ha qui anava corrent i saltant. Espectacular i esgotador. Per fi a baix de tot i a l’esquerra, s’agafa el camí que porta de nou al refugi Lluís Estasen. En aquest moment, ha sortit el sol. Total cinc hores de ruta i molt contents, perquè ningú a pres mal. En Pere i en Blas, els hi ha tocat fer de fanalets i aconsellar a qui no teníem tanta experiència. Una excursió magnífica, dura, però molt gratificant.
Hi ara..............fins a la propera.

Núria Tortras.
Ascensió al Pedraforca 2009

ASCENSIÓ AL PEDRAFORCA 2497m.

El diumenge 14 de Juny, el Grup Excursionista de Begur Els Perduts, vam pujar al Pedraforca ( 2497 metres).
A les sis del matí, ens varem trobar a la font de baix, En Pere Feliu, en Josep Pereira, en Blas, en Joan Carles, la Iolanda, la Neus, en Ferran, en Joan, la Núria, etc. En total una quinzena. Ens hem repartit en tres cotxes (dos persones venien amb moto),.............. i cap a Saldes "Berguedà". Cap a dos quarts de deu, ja érem al refugi Lluís Estasen. Abans però, en arribar amb els cotxes, ja hem tingut el primer contacte amb el Pedraforca, una vista imponent des del peu de la muntanya. Estava núvol i hem arrancat ja de pujada. Aquesta ruta, és d’alta muntanya i el camí, està voltat de avets i pi negre, les arrels dels quals entravessen d’un cantó al altre, fent com una mena d’esglaons. El terra cobert d’un verd intens, esta picotejat amb flors menudes de molts color si també i podem veure alguna flor de l’aire. I puja que pujaràs fins al Coll del Verdet. I a partir d’aquí a grimpar s’ha dit, seguint les marques grogues fins arribar al Pollegó superior. El cel, seguia ennuvolat i de tant en tant gotellada. El cim és una passada, perquè des de baix no saps com caram es puja al Pedraforca. Hem parat a fer un mos i les fotos de rigor. D’aquí, cap a l’enforcadura i comença la baixada per la tartera, impressionant. Es una pendent molt dreta, per tant cadascú baixava com podia, dempeus, de cul, clavant els talons i hi ha qui anava corrent i saltant. Espectacular i esgotador. Per fi a baix de tot i a l’esquerra, s’agafa el camí que porta de nou al refugi Lluís Estasen. En aquest moment, ha sortit el sol. Total cinc hores de ruta i molt contents, perquè ningú a pres mal. En Pere i en Blas, els hi ha tocat fer de fanalets i aconsellar a qui no teníem tanta experiència. Una excursió magnífica, dura, però molt gratificant.
Hi ara..............fins a la propera.

Núria Tortras.
Ascensió al Pedraforca 2009

dimarts, 26 de maig de 2009

SORTIDA AMB BICICLETA ALS AIGUAMOLLS DE ROSES

El passat diumenge 24 de maig del 2009 , a les 8 del matí, al pàrquing de la Font de Baix, vam sortir un grup de gent a fer una sortida amb bicicleta als aiguamolls de Roses. Com sempre organitzada pel Grup Excursionista “Els Perduts”.

Cap a les nou, ja érem descarregant totes les bicicletes i preparant-nos per a l’excursió. A les deu vam esmorzar en una pineda.
Tot seguit vam continuar pedalant fins arribar a Castelló d’Empúries.
Després d’un recorregut d’uns 30 Km aproximadament, vam arribar a la pineda on havíem deixat els cotxes.
Durant la sortida varem poder veure diferents espècies d’animals: cigonyes, daines,...
El paisatge és molt bonic, us recomanem que feu una visita a aquest espai natural!

Marc Collado Gurillo.
Aiguamolls de l'Empordà amb bicicleta (Maig 2009)

SORTIDA AMB BICICLETA ALS AIGUAMOLLS DE ROSES

El passat diumenge 24 de maig del 2009 , a les 8 del matí, al pàrquing de la Font de Baix, vam sortir un grup de gent a fer una sortida amb bicicleta als aiguamolls de Roses. Com sempre organitzada pel Grup Excursionista “Els Perduts”.

Cap a les nou, ja érem descarregant totes les bicicletes i preparant-nos per a l’excursió. A les deu vam esmorzar en una pineda.
Tot seguit vam continuar pedalant fins arribar a Castelló d’Empúries.
Després d’un recorregut d’uns 30 Km aproximadament, vam arribar a la pineda on havíem deixat els cotxes.
Durant la sortida varem poder veure diferents espècies d’animals: cigonyes, daines,...
El paisatge és molt bonic, us recomanem que feu una visita a aquest espai natural!

Marc Collado Gurillo.
Aiguamolls de l'Empordà amb bicicleta (Maig 2009)

dilluns, 20 d’abril de 2009

SORTIDA A RUPIT "CINGLERA DE CASADEVALL I SALT DE SALLENT"

El passat diumenge 19 d’abril de 2009, a les 7 del matí, vam sortir de la Font de Baix de Begur un grup de vuit persones cap a la sortida de Rupit (Osona), organitzada pel Grup Excursionista “Els perduts”.


A les 9 del matí ja érem a Rupit i ens va rebre la gebrada de la nit que encara podíem veure com acaronava la verdor de la zona. Ens vam refer del viatge amb un bon cafè amb llet i uns talls de coca dolça acabada de fer. Tot seguit comencen la ruta, que gràcies a la novetat incorporada pel grup, un GPS, ens va anar indicant durant tot el camí els llocs on havíem de passar.


Agafant com a referència la masia de la Fontana i la Casassa, masos que presideixen grans camps i estables amb bestiar, vam caminar durant un parell d’hores travessant espessos boscos i camps tranquils on només senties el cant dels ocells que s’anaven despertant i les rialles d’en Marc, el més petit del grup, provocades per en Blas.


Aquí fem una parada per tornar a agafar forces i esmorzem en una esplanada al mig del bosc sota un sol de primavera i amb la companyia dels pixallits que després de les pluges dels darrers dies ja tenien ganes de sortir .


Donem mitja volta i continuem cap al sud, en direcció als cingles. Ja dins d’una gran fageda on havíem d’estar atents perquè era fàcil de perdre’s (cosa que ens va passar alguna vegada), seguim endavant i contemplem el congost del Far i ens acostem al precipici del Cingle de Casadevall. Avancem amb cura i immortalitzem el moment amb unes quantes fotografies, i des d’aquestes balconades naturals d’uns 200 metres d’altura veiem la plana d’Albes i el pantà de Susqueda.


Ja portàvem quasi quatre hores caminant i enfangats fins als genolls, continuem cap al final de la ruta, el Salt de Sallent. Accelerem el pas perquè uns núvols ben gruixuts ens corrien al darrere per poder descarregar (devia ser perquè en Josep portava el paraigües...). Ens quedem impressionats admirant l’estilitzat salt d’aigua d’uns 90 metres d’altura provinent de la riera de Rupit, així com el descens que en va fer un practicant de ràpel que, a poc a poc i sota l’aigua, va anar baixant fins al peu del salt.


Continuem pel camí de la riera, sentint l’aigua que sorollosament ens acompanya, bevem a la Font de la Pomareda i tot segui arribem a Rupit; i ara sí, sota la pluja, que per fi ens atrapa després de cinc hores de caminada.


Vam acabar dinant a un restaurant del bonic poble i no podíem tornar sense gronxar-nos al pont penjant i comprant algun producte típic de la zona.


Va estar un dia molt divertit i només cal felicitar al grup “Els Perduts” pel seu bon humor i les ganes que hi posen a cada excursió que organitzen.


Hemi Gurillo (Abril 2009)

Rupit , la cinglera de Casadevall i el Salt de Sallent 2009

SORTIDA A RUPIT "CINGLERA DE CASADEVALL I SALT DE SALLENT"

El passat diumenge 19 d’abril de 2009, a les 7 del matí, vam sortir de la Font de Baix de Begur un grup de vuit persones cap a la sortida de Rupit (Osona), organitzada pel Grup Excursionista “Els perduts”.


A les 9 del matí ja érem a Rupit i ens va rebre la gebrada de la nit que encara podíem veure com acaronava la verdor de la zona. Ens vam refer del viatge amb un bon cafè amb llet i uns talls de coca dolça acabada de fer. Tot seguit comencen la ruta, que gràcies a la novetat incorporada pel grup, un GPS, ens va anar indicant durant tot el camí els llocs on havíem de passar.


Agafant com a referència la masia de la Fontana i la Casassa, masos que presideixen grans camps i estables amb bestiar, vam caminar durant un parell d’hores travessant espessos boscos i camps tranquils on només senties el cant dels ocells que s’anaven despertant i les rialles d’en Marc, el més petit del grup, provocades per en Blas.


Aquí fem una parada per tornar a agafar forces i esmorzem en una esplanada al mig del bosc sota un sol de primavera i amb la companyia dels pixallits que després de les pluges dels darrers dies ja tenien ganes de sortir .


Donem mitja volta i continuem cap al sud, en direcció als cingles. Ja dins d’una gran fageda on havíem d’estar atents perquè era fàcil de perdre’s (cosa que ens va passar alguna vegada), seguim endavant i contemplem el congost del Far i ens acostem al precipici del Cingle de Casadevall. Avancem amb cura i immortalitzem el moment amb unes quantes fotografies, i des d’aquestes balconades naturals d’uns 200 metres d’altura veiem la plana d’Albes i el pantà de Susqueda.


Ja portàvem quasi quatre hores caminant i enfangats fins als genolls, continuem cap al final de la ruta, el Salt de Sallent. Accelerem el pas perquè uns núvols ben gruixuts ens corrien al darrere per poder descarregar (devia ser perquè en Josep portava el paraigües...). Ens quedem impressionats admirant l’estilitzat salt d’aigua d’uns 90 metres d’altura provinent de la riera de Rupit, així com el descens que en va fer un practicant de ràpel que, a poc a poc i sota l’aigua, va anar baixant fins al peu del salt.


Continuem pel camí de la riera, sentint l’aigua que sorollosament ens acompanya, bevem a la Font de la Pomareda i tot segui arribem a Rupit; i ara sí, sota la pluja, que per fi ens atrapa després de cinc hores de caminada.


Vam acabar dinant a un restaurant del bonic poble i no podíem tornar sense gronxar-nos al pont penjant i comprant algun producte típic de la zona.


Va estar un dia molt divertit i només cal felicitar al grup “Els Perduts” pel seu bon humor i les ganes que hi posen a cada excursió que organitzen.


Hemi Gurillo (Abril 2009)

Rupit , la cinglera de Casadevall i el Salt de Sallent 2009

dilluns, 23 de març de 2009

Puig de Bassegoda (1373 m.) “Alta Garrotxa” Març 2009

El passat Diumenge 22 de març catorze excursionistes, ens vam desplaçar fins a Sadernes per efectuar la sortida prevista organitzada pel nostre grup. Fou un dia esplèndid, assolellat i amb una temperatura suau.

Poc després de les nou del matí comencem la marxa per la pista forestal fins al “Pont d’en Valentí” de caràcter medieval i ben conservat. Anem ascendint suaument tot vorejant i creuant varies vegades la riera de Sant Aniol, entre mig de frondosos boscos verds i humits per l’abundància de pluja aquest any.

Poc abans d’arribar a Sant Aniol d’Aguja ens desviem per enllaçar amb el GR11 a on el camí comença a guanyar alçada i pendent. Anem deixant enrere grans masos i edificacions abandonades com a “Can Principi”, en aquest punt ja podem divisar per sobre nostre el cim del Bassegoda. Tornem a enfilar camí entre mig del bosc per arribar al “Coll de Principi”. Deixem el GR11 per endinsar-nos per un ample camí, un prat verd, florit i amb restes de neu encara. A la dreta bonica vista del Canigó i a la nostra esquerra la pujada final ( i forta ). Els últims metres fem una grimpada sense gaire dificultat de trams assegurats amb cadenes i agafadors.

Al cim la panoràmica és espectacular, des de l’Empordà i el mar (Roses, el Montgrí, Begur...), passant per (Banyoles, Rocacorba, el Montseny i Puigsacalm), fins a tot el Pirineu Gironí i França. Després de gaudir del paisatge, menjar, les fotos de costum i fer una “becaineta” estirats a l’herba, és l’hora de tornar i ho fem pel vessant sud. Baixem per la tartera força llarga i divertida però amb compte pel pendent i les pedres. Arribem al “Coll de Riu” per enllaçar amb la pista que ens durà fins a Sadernes, abans però ens desviem per visitar l’església romànica de “La Mare de Déu de les Agulles", el mas de “Can Agustí” restaurat, “Sant Feliu de Riu” i la seva església del S.XII.

Poc abans de les set de la tarda i vint i cinc quilòmetres fets arribem a l’hostal de Sadernes, ens prenem una merescuda “birra” o refresc i d’altres decideixen menjar el dinar que s’havien deixat al cotxe com a berenar-sopar...

En definitiva prova superada amb bona nota, tots contents i només ens queda el camí de tornada a casa, amb el bon record del Bassegoda visible de gran part de la província de Girona i que de lluny ens recorda a un pit de dona.

Joan Carles.

Puig de Bassegoda 2009

Puig de Bassegoda (1373 m.) “Alta Garrotxa” Març 2009

El passat Diumenge 22 de març catorze excursionistes, ens vam desplaçar fins a Sadernes per efectuar la sortida prevista organitzada pel nostre grup. Fou un dia esplèndid, assolellat i amb una temperatura suau.

Poc després de les nou del matí comencem la marxa per la pista forestal fins al “Pont d’en Valentí” de caràcter medieval i ben conservat. Anem ascendint suaument tot vorejant i creuant varies vegades la riera de Sant Aniol, entre mig de frondosos boscos verds i humits per l’abundància de pluja aquest any.

Poc abans d’arribar a Sant Aniol d’Aguja ens desviem per enllaçar amb el GR11 a on el camí comença a guanyar alçada i pendent. Anem deixant enrere grans masos i edificacions abandonades com a “Can Principi”, en aquest punt ja podem divisar per sobre nostre el cim del Bassegoda. Tornem a enfilar camí entre mig del bosc per arribar al “Coll de Principi”. Deixem el GR11 per endinsar-nos per un ample camí, un prat verd, florit i amb restes de neu encara. A la dreta bonica vista del Canigó i a la nostra esquerra la pujada final ( i forta ). Els últims metres fem una grimpada sense gaire dificultat de trams assegurats amb cadenes i agafadors.

Al cim la panoràmica és espectacular, des de l’Empordà i el mar (Roses, el Montgrí, Begur...), passant per (Banyoles, Rocacorba, el Montseny i Puigsacalm), fins a tot el Pirineu Gironí i França. Després de gaudir del paisatge, menjar, les fotos de costum i fer una “becaineta” estirats a l’herba, és l’hora de tornar i ho fem pel vessant sud. Baixem per la tartera força llarga i divertida però amb compte pel pendent i les pedres. Arribem al “Coll de Riu” per enllaçar amb la pista que ens durà fins a Sadernes, abans però ens desviem per visitar l’església romànica de “La Mare de Déu de les Agulles", el mas de “Can Agustí” restaurat, “Sant Feliu de Riu” i la seva església del S.XII.

Poc abans de les set de la tarda i vint i cinc quilòmetres fets arribem a l’hostal de Sadernes, ens prenem una merescuda “birra” o refresc i d’altres decideixen menjar el dinar que s’havien deixat al cotxe com a berenar-sopar...

En definitiva prova superada amb bona nota, tots contents i només ens queda el camí de tornada a casa, amb el bon record del Bassegoda visible de gran part de la província de Girona i que de lluny ens recorda a un pit de dona.

Joan Carles.

Puig de Bassegoda 2009

dilluns, 23 de febrer de 2009

SORTIDA AMB RAQUETES DE NEU

El dia 15 de febrer a les 7’00 del matí el grup excursionista “Els perduts ” es va reunir a l'aparcament “Font de Baix” per emprendre camí cap a Set Cases. Vam anar amb cotxe durant 1 hora i mitja.

En arribar allà vam esmorzar i fer un cafè en un bar, mentre esperàvem l’arribada dels guies.

Quan van arribar ens van donar les raquetes i bastons, ens van explicar com ens les havíem de ficar i com utilitzar-les, també ens van explicar el camí que faríem.

Anàvem fent parades, ja que era cansat. En un punt que era una mica complicat de passar la Neus es va girar el peu, i va haver de recular amb un dels monitors.

A les parades que feiem per descansar , el guia ens parlava de la flora local i de la fauna, de com identificar les petjades dels animals que havien passat a prop.

Quan vam arribar al punt més alt de la caminda, el guia ens va parlar de temes de nivologia, és a dir, relacionats amb la neu: com es formen les diferents capes de neu, com s'endureixen o no, quan són inestables, com es formen els allaus, com evitar provocar-los i també ens va parlar d'uns moderns aparells que ajuden als companys a trobar algú que ha quedat enterrat a la neu. .

Després de la petita “classe” vam reprendre el camí de baixada.

El arribar vam anar a recuperar les forces a un restaurat, un cop acabat, vam tornar cap a Begur.

28 persones vam poder gaudir d'un dia assolellat, en mig d'un bosc tranquil i solitari i vam poder caminar sobre un bon tou de neu.

Berta i Anna.

Sortida amb Raquetes de Neu 2009

SORTIDA AMB RAQUETES DE NEU

El dia 15 de febrer a les 7’00 del matí el grup excursionista “Els perduts ” es va reunir a l'aparcament “Font de Baix” per emprendre camí cap a Set Cases. Vam anar amb cotxe durant 1 hora i mitja.

En arribar allà vam esmorzar i fer un cafè en un bar, mentre esperàvem l’arribada dels guies.

Quan van arribar ens van donar les raquetes i bastons, ens van explicar com ens les havíem de ficar i com utilitzar-les, també ens van explicar el camí que faríem.

Anàvem fent parades, ja que era cansat. En un punt que era una mica complicat de passar la Neus es va girar el peu, i va haver de recular amb un dels monitors.

A les parades que feiem per descansar , el guia ens parlava de la flora local i de la fauna, de com identificar les petjades dels animals que havien passat a prop.

Quan vam arribar al punt més alt de la caminda, el guia ens va parlar de temes de nivologia, és a dir, relacionats amb la neu: com es formen les diferents capes de neu, com s'endureixen o no, quan són inestables, com es formen els allaus, com evitar provocar-los i també ens va parlar d'uns moderns aparells que ajuden als companys a trobar algú que ha quedat enterrat a la neu. .

Després de la petita “classe” vam reprendre el camí de baixada.

El arribar vam anar a recuperar les forces a un restaurat, un cop acabat, vam tornar cap a Begur.

28 persones vam poder gaudir d'un dia assolellat, en mig d'un bosc tranquil i solitari i vam poder caminar sobre un bon tou de neu.

Berta i Anna.

Sortida amb Raquetes de Neu 2009

dilluns, 26 de gener de 2009

DE TOSSA DE MAR AL PUIG DE SES CADIRETES

L’objectiu a assolir aquesta vegada era el Massís de Ses Cadiretes (de 519m).Punt fronterer entre els termes municipals de Tossa de Mar i Llagostera.
Com sempre el punt de sortida va ésser des de la Font de Baix amb vehicles particulars, fins a Tossa de Mar.
A les nou del matí divuit excursionistes (amb quatre nens i gos inclòs) ens trobàvem a l’aparcament del poliesportiu de Tossa i ens posàvem a caminar amb un matí fred, que ràpidament va desaparèixer gràcies al fort desnivell i el sol que de mica en mica escalfava el terra.
Al nostre pas admiràvem un paisatge variat en flora autòctona i el mar de fons.
La primera parada va ser a les ruïnes de l’ermita de la “Mare de Deu de Gràcia”.
Poc després de dos quarts d’onze arribàvem a d’alt al “Puig de Ses Cadiretes” i la vista era esplèndida. Hi pots veure els Pirineus, el Montseny, les Gavarres, l’Empordanet i molta part de La Costa Brava.
Allà vam fer la paradeta merescuda per esmorzar, gaudir del paisatge i el sol radiant que sempre és d’agrair en aquesta època de l’any.
La baixada es va fer per la “Vall de Roc” amb un fort pendent. La particularitat d’aquesta sortida va arribar cap al final al trobar-nos amb un pi fantàstic, “Es Pi Gros de Can Martí”, amb una edat aproximada de 250 anys, 1,4 metres de diàmetre i una alçada de 23,5 metres declarat d’interès local.
Després de caminar unes quatre hores, tornàvem cap als cotxes contents, conscients de que va ser una caminada maca, d’aquelles recomanables i per tornar a repetir.
Blas i Dori.

Fotos de la sortida
Puig de ses Cadiretes 2009

DE TOSSA DE MAR AL PUIG DE SES CADIRETES

L’objectiu a assolir aquesta vegada era el Massís de Ses Cadiretes (de 519m).Punt fronterer entre els termes municipals de Tossa de Mar i Llagostera.
Com sempre el punt de sortida va ésser des de la Font de Baix amb vehicles particulars, fins a Tossa de Mar.
A les nou del matí divuit excursionistes (amb quatre nens i gos inclòs) ens trobàvem a l’aparcament del poliesportiu de Tossa i ens posàvem a caminar amb un matí fred, que ràpidament va desaparèixer gràcies al fort desnivell i el sol que de mica en mica escalfava el terra.
Al nostre pas admiràvem un paisatge variat en flora autòctona i el mar de fons.
La primera parada va ser a les ruïnes de l’ermita de la “Mare de Deu de Gràcia”.
Poc després de dos quarts d’onze arribàvem a d’alt al “Puig de Ses Cadiretes” i la vista era esplèndida. Hi pots veure els Pirineus, el Montseny, les Gavarres, l’Empordanet i molta part de La Costa Brava.
Allà vam fer la paradeta merescuda per esmorzar, gaudir del paisatge i el sol radiant que sempre és d’agrair en aquesta època de l’any.
La baixada es va fer per la “Vall de Roc” amb un fort pendent. La particularitat d’aquesta sortida va arribar cap al final al trobar-nos amb un pi fantàstic, “Es Pi Gros de Can Martí”, amb una edat aproximada de 250 anys, 1,4 metres de diàmetre i una alçada de 23,5 metres declarat d’interès local.
Després de caminar unes quatre hores, tornàvem cap als cotxes contents, conscients de que va ser una caminada maca, d’aquelles recomanables i per tornar a repetir.
Blas i Dori.

Fotos de la sortida
Puig de ses Cadiretes 2009