Ho hem aconseguit!
Un gran repte i molta satisfacció és el que sentim tant en Josep, en Pere, en Blas, En Víctor i un servidor, Joan Carles, després d’aquesta setmana de trekking per l’Atlas del Marroc.
Han estat vuit dies molt intensos de convivència, estones molt bones i d’altres no tant, però bàsicament hem gaudit, hem aprés molt i hem enyora’t als qui ens estimen i patien per nosaltres.
Els cinc dies pròpiament de trekking amb la culminació Dijous 6 Maig del Toubkal a 4167 metres han estat una passada. Cal recordar que es tracta del nostre primer “quatre-mil” i ens feia molta patxoca i al mateix temps un gran respecte.
Diumenge dos de Maig a primera hora del matí: En Saïd el que serà el nostre guia, ens recull amb un mini-bus a l’hotel de Marrakech, carreguem les motxilles i els trastos i ens dirigim al punt de partida del nostre Trek “Imioughlad”. Allà ens esperen els quatre muleros ( en Mohamed, l’Ibrahim , l’Abdelaziz i en Saïd) i també el nostre gran cuiner en Mimun. Comencem a caminar amb molt de sol i calor, sempre pujant entre mig de bosc i per uns corriols que sembla impossible que hi puguin passar les mules carregades a tope “pobretes”. Estan acostumades, és l’únic mitjà de transport i de connexió en molts d’aquests poblats de l’Alt Atlas.
Comencem a guanyar altura,passant per diferents poblats i ens adonem de seguida de l’espectacularitat de l’entorn desconegut en el que ens hem submergit. En Saïd ens respon perfectament a totes les preguntes i inquietuds que tenim dels Berbers i que ens anirà fascinant al llarg de tot el Trek. (les construccions dels poblats, els costums de la gent, el mode de viure, la influència del Islam…)
Una de les coses que ens impacta força és la varietat cromàtica de l’entorn “el colors”. Les cases dels poblats segons el color de la terra (unes color grisenc i cent metres avall vermellós argilós…). Els pobles estan enfilats en pendents molt pronunciades a la falda de la muntanya. A baix tenen els camps de conreu i el riu . La cabra és l’animal que predomina en aquesta zona tot i que els xais, els burros, les gallines i alguna vaca no hi falten als corrals. La vida sembla força dura, sobretot per les dones, surt el sol i ja son a bosc a carregar més de trenta quilos d’herba a l’esquena, llenya o el que faigi falta…i després fer-se càrrec de la casa i la mainada. Pràcticament a partir dels deu anys les noies es fan càrrec de les feines domèstiques. Els homes diríem que fan una vida més contemplativa al voltant de la mesquita i les pregàries, almenys això és el que hem va semblar…
El Berber d’aquesta zona sol ser baix, una mica cap gros, sobretot la dona, pell morena i castigada. Semblen d’edat més avançada de la real. La majoria no van a l’escola o no n’hi ha, això si, tenen llum elèctrica, aigua potable i antena parabòlica però d’una manera molt primitiva…
Son gent oberta, acostumats a veure “guiris amb motxilla” com nosaltres, i sobretot els nens s’acosten per que els hi regalis qualsevol xorrada occidental. Nosaltres anàvem ben proveïts de caramels, bolis “stylo”, encenedors…Si tens Dirhams més que millor i fotos Noooo… Be! si pagues algun Dirham Sí…
Segons l’etapa fem de set a deu hores caminant i cada dia agafem més força i ens adaptem millor al medi. Una de les coses que ens preocupa és la qüestió de l’aigua per beure i el menjar. Ens sentarà bé aquest canvi alimentari?. El nostre dubte s’esvaeix ràpidament, mengem de meravella i no ens afecta per res a les nostres panxes. En Mimun, el cuiner, amb dos fogonets i els seus estris, dins a la “Jaima” per sopar o esmorzar i per dinar, en qualsevol lloc a recés i un bon sol, improvisen un menjador amb estores i matalassos a terra .Amb un tres i no res tenim el menjar a taula… La millor cuina tradicional casolana marroquí (Amanides, Couscous, Tajine de carn o verdura, Taboulé, també truites d’ou, pasta, arros, llenties…). El millor Té de menta, el Té verd i les millors infusions d’herbes agafades d’allà mateix son una dolça delícia… Ah! i el pa marroquí d’en “Moha”, amassa’t, llevat i cuit amb quatre branques de llenya en un moment.Una passada! En Víctor al.lucinava més que ningú amb la “manduca”…
Cada dia la convivència amb ells és millor i ens ho passem molt bé. Aprenem paraules soltes amb berber, i ells de nosaltres, son bona gent amb molta energia positiva.
Dues nits seguides després de sopar dins la Jaima enmig de la immensa foscor i el silenci de les muntanyes i a la llum de les espelmes, hem improvisat una sensacional Jam Session. Una barreja de Sons amb bidons, ampolles, gots, plates i cançons catalano-berbers que sonava prou bé. Tot aixó acompanyat amb un xarrup de Whisky per alguns i infusions per d’altres.
Mica en mica s’acosta el dia del cim, però abans hem anat passant per diferents indrets i pobles pintorescos com Tiziane o Tizgui, l’essència de l’Atlas i lluny de la civilització, o la Vall de Azaden amb immenses nogueres centenàries al costat del riu, a on impera la pau i la bellesa, i el dia abans pujar i baixar dos tres-mil per poder divisar per fi el Toubkal i arribar al costat del refugi a on farem nit.
El cim s’assoleix amb tres hores, amb uns mil metres de desnivell de pujada, amb força pendent i amb una glacera força llarga a on s’ha d’anar amb una mica de compte de no relliscar, sobretot a primera hora que encara està gelada. A dalt en aquesta època el vent i el sol s’ha endut completament la neu. A la nostre esquerra només ens resta enfilar i carenar un corriol feixuc i pedregós per arribar a una gran esplanada i trobar-nos amb la gran piràmide.
Acabem el Trek a Imlil (més o menys a on comença la civilització), el poble més gran d’aquesta zona de l’Atlas i d’on provenen la gran part dels nois que ens acompanyen en aquesta expedició. Per fi un “alberg” digne per poder prendre una dutxa amb aigua calenta, un vàter per seure i fer les necessitats tranquil.lament, afaitar-se i sobretot dormir encara que sigui en un matalàs a terra…
Moment emotiu i de comiat amb els membres que ens han acompanyat durant aquests cinc dies intensos de Trek. I com a guinda final només ens resten poc més de vint-i-quatre hores per perdre’ns per el cor de la Ciutat Vermella del Sur del Marroc “Marrakech” (sensacional mireu les fotos del blog). Bé la cosa s’ha allargat unes hores més degut a les cendres capritxoses d’un famós volcà que està a la quinta hòstia. Hem tingut que improvisar una nit d’hotel però a l’aeroport (per cert d’un disseny molt maco).
Una bona experiència i molt feliç de compartir-la amb els meus amics i companys del Club Excursionista Els Perduts de Begur. Joan Carles.
