ASCENSIÓ AL VIGNEMALE “PIQUE LONGUE” 3 i 4 DE JULIOL 2009

La sortida d’aquest mes de juliol del grup excursionista "Els Perduts de Begur" era fer el cim del vignemale (3.298 mts) situat al Pirineu Francès.
Aquesta excursió era de tot un cap de setmana. Sortida el divendres després de dinar,tot el dissabte i tornar el diumenge,ja que el desplaçament era d’uns 535 kilòmetres d’anada i els mateixos de tornada. Malauradament al ser temporada d’estiu només varem ser quatre persones i totes del grup excursionista: En Blas,en Pere,en Joan Carles i en Josep.

Varem sortir a tres quarts de quatre de la tarda de Begur direcció la frontera passant per Carcassonne,Toulousse,Lourdes i Gavarnie que fou l’últim poble, i tot seguit uns vuit kilòmetres de camí fins arribar a la pressa d’Ossoue situada a 1.834 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Allà vàrem arribar a dos quarts de deu del vespre,vam muntar les tendes de campanya i a sopar “una amanida,un bon entrecot fet amb el fogonet de càmping,un bon vi i un xupito de Whisky” i tot seguit a dins el sac i a dormir.
Al voltant de les quatre de la matinada comença a tronar i a ploure,normal en aquesta època a muntanya,tempestes d’estiu.
Com estava previst a les cinc del matí,bé una mica mes tard la veritat per davant ens vam llevar,una mica de llet amb cafè,uns plàtans,una mica de glucosa,recollir les tendes de campanya,preparar les motxilles amb els entrepans,el dinar i molta molta aigua per beure.
Exactament a les set i deu del matí enfilem la vall glacial,un paisatge preciós,per gaudir dels salts d’aigua,de la verda vegetació,molt espectacular.Tres minuts caminant i comença a ploure,ens posem la roba d’aigua i xino-xano,arribem al final de la vall i comença el corriol amb un fort desnivell. Plovia intermitentment i als quinze minuts de pujar ens trobem un ramat d’ovelles que baixaven pel mateix camí. I quina gràcia vam pensar! I es que els animals son molt espavilats i ja sabien el que s’acostava.
Continuem pujant i comença a ploure de veritat,tot seguit passem per una petita glacera d’uns 60 metres de llargada i comença a pedregar i nosaltres evidentment endavant,comença el festival de llamps al costat nostre i tot seguit els trons, semblava que havia de baixar tot.
"Acollonits" però continuem pujant,una mica més endavant passem a uns excursionistes valencians ”dos dels seus integrants varen passar uns dies l’estiu passat a Begur” quina casualitat,el món es molt petit.
Portàvem dues hores i mitja pujant semblava que el temps millorava “Si,Si”,parem per esmorzar i torna a ploure,arribem al refugi de Bayssellance situat a 2.651 metres. Estava tot ple d’excursionistes que havien intentat pujar de bon matí al cim però impossible,feia molt mal temps. Als deu minuts de ser al refugi un altre pedregada,el cim ben tapat i llamps i trons a dojo.
Evidentment les imprudències a muntanya els resultats sempre son dolents i per això varem decidir desistir i baixar,una mica desanimats,però conscients que era el millor. Encara ens quedava per pujar uns 900 metres de desnivell amb grampons en una de les glaceres mes important dels Pirineus i això ens representava massa perill.
Varem baixar al camp base “Pressa d’Ossoue” en poc més d’una hora i ens vam plantejar i decidir tornar el mateix dissabte cap a Begur.

Aquesta vegada hem conegut la part dura de les excursions,mai ens havíem trobat amb una situació com aquesta. Fins ara havíem pogut fer totes les sortides i completar-les “Tot i que sovint ens hem perdut”. També n’hem suspès un parell però sempre abans de començar i és que sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Punt de reflexió.-Aquesta vegada el Vignemale ens ha dit “NO avui NO!”, però el nostre grup excursionista "Els Perduts de Begur" li diem amb molt d’afecte i respecte. "Hi Tornarem”
Hi pujarem i gaudirem de les extraordinàries vistes que hi han,però això si,amb molt de seny.

Fins a la propera sortida que serà la nocturna.

Josep Pereira.

Vignemale (Pique Longue) 3 i 4 de Juliol 2009

ASCENSIÓ AL VIGNEMALE “PIQUE LONGUE” 3 i 4 DE JULIOL 2009

La sortida d’aquest mes de juliol del grup excursionista "Els Perduts de Begur" era fer el cim del vignemale (3.298 mts) situat al Pirineu Francès.
Aquesta excursió era de tot un cap de setmana. Sortida el divendres després de dinar,tot el dissabte i tornar el diumenge,ja que el desplaçament era d’uns 535 kilòmetres d’anada i els mateixos de tornada. Malauradament al ser temporada d’estiu només varem ser quatre persones i totes del grup excursionista: En Blas,en Pere,en Joan Carles i en Josep.

Varem sortir a tres quarts de quatre de la tarda de Begur direcció la frontera passant per Carcassonne,Toulousse,Lourdes i Gavarnie que fou l’últim poble, i tot seguit uns vuit kilòmetres de camí fins arribar a la pressa d’Ossoue situada a 1.834 metres d’alçada sobre el nivell del mar. Allà vàrem arribar a dos quarts de deu del vespre,vam muntar les tendes de campanya i a sopar “una amanida,un bon entrecot fet amb el fogonet de càmping,un bon vi i un xupito de Whisky” i tot seguit a dins el sac i a dormir.
Al voltant de les quatre de la matinada comença a tronar i a ploure,normal en aquesta època a muntanya,tempestes d’estiu.
Com estava previst a les cinc del matí,bé una mica mes tard la veritat per davant ens vam llevar,una mica de llet amb cafè,uns plàtans,una mica de glucosa,recollir les tendes de campanya,preparar les motxilles amb els entrepans,el dinar i molta molta aigua per beure.
Exactament a les set i deu del matí enfilem la vall glacial,un paisatge preciós,per gaudir dels salts d’aigua,de la verda vegetació,molt espectacular.Tres minuts caminant i comença a ploure,ens posem la roba d’aigua i xino-xano,arribem al final de la vall i comença el corriol amb un fort desnivell. Plovia intermitentment i als quinze minuts de pujar ens trobem un ramat d’ovelles que baixaven pel mateix camí. I quina gràcia vam pensar! I es que els animals son molt espavilats i ja sabien el que s’acostava.
Continuem pujant i comença a ploure de veritat,tot seguit passem per una petita glacera d’uns 60 metres de llargada i comença a pedregar i nosaltres evidentment endavant,comença el festival de llamps al costat nostre i tot seguit els trons, semblava que havia de baixar tot.
"Acollonits" però continuem pujant,una mica més endavant passem a uns excursionistes valencians ”dos dels seus integrants varen passar uns dies l’estiu passat a Begur” quina casualitat,el món es molt petit.
Portàvem dues hores i mitja pujant semblava que el temps millorava “Si,Si”,parem per esmorzar i torna a ploure,arribem al refugi de Bayssellance situat a 2.651 metres. Estava tot ple d’excursionistes que havien intentat pujar de bon matí al cim però impossible,feia molt mal temps. Als deu minuts de ser al refugi un altre pedregada,el cim ben tapat i llamps i trons a dojo.
Evidentment les imprudències a muntanya els resultats sempre son dolents i per això varem decidir desistir i baixar,una mica desanimats,però conscients que era el millor. Encara ens quedava per pujar uns 900 metres de desnivell amb grampons en una de les glaceres mes important dels Pirineus i això ens representava massa perill.
Varem baixar al camp base “Pressa d’Ossoue” en poc més d’una hora i ens vam plantejar i decidir tornar el mateix dissabte cap a Begur.

Aquesta vegada hem conegut la part dura de les excursions,mai ens havíem trobat amb una situació com aquesta. Fins ara havíem pogut fer totes les sortides i completar-les “Tot i que sovint ens hem perdut”. També n’hem suspès un parell però sempre abans de començar i és que sempre hi ha una primera vegada per a tot.

Punt de reflexió.-Aquesta vegada el Vignemale ens ha dit “NO avui NO!”, però el nostre grup excursionista "Els Perduts de Begur" li diem amb molt d’afecte i respecte. "Hi Tornarem”
Hi pujarem i gaudirem de les extraordinàries vistes que hi han,però això si,amb molt de seny.

Fins a la propera sortida que serà la nocturna.

Josep Pereira.

Vignemale (Pique Longue) 3 i 4 de Juliol 2009

ASCENSIÓ AL PEDRAFORCA 2497m.

El diumenge 14 de Juny, el Grup Excursionista de Begur Els Perduts, vam pujar al Pedraforca ( 2497 metres).
A les sis del matí, ens varem trobar a la font de baix, En Pere Feliu, en Josep Pereira, en Blas, en Joan Carles, la Iolanda, la Neus, en Ferran, en Joan, la Núria, etc. En total una quinzena. Ens hem repartit en tres cotxes (dos persones venien amb moto),.............. i cap a Saldes "Berguedà". Cap a dos quarts de deu, ja érem al refugi Lluís Estasen. Abans però, en arribar amb els cotxes, ja hem tingut el primer contacte amb el Pedraforca, una vista imponent des del peu de la muntanya. Estava núvol i hem arrancat ja de pujada. Aquesta ruta, és d’alta muntanya i el camí, està voltat de avets i pi negre, les arrels dels quals entravessen d’un cantó al altre, fent com una mena d’esglaons. El terra cobert d’un verd intens, esta picotejat amb flors menudes de molts color si també i podem veure alguna flor de l’aire. I puja que pujaràs fins al Coll del Verdet. I a partir d’aquí a grimpar s’ha dit, seguint les marques grogues fins arribar al Pollegó superior. El cel, seguia ennuvolat i de tant en tant gotellada. El cim és una passada, perquè des de baix no saps com caram es puja al Pedraforca. Hem parat a fer un mos i les fotos de rigor. D’aquí, cap a l’enforcadura i comença la baixada per la tartera, impressionant. Es una pendent molt dreta, per tant cadascú baixava com podia, dempeus, de cul, clavant els talons i hi ha qui anava corrent i saltant. Espectacular i esgotador. Per fi a baix de tot i a l’esquerra, s’agafa el camí que porta de nou al refugi Lluís Estasen. En aquest moment, ha sortit el sol. Total cinc hores de ruta i molt contents, perquè ningú a pres mal. En Pere i en Blas, els hi ha tocat fer de fanalets i aconsellar a qui no teníem tanta experiència. Una excursió magnífica, dura, però molt gratificant.
Hi ara..............fins a la propera.

Núria Tortras.

Ascensió al Pedraforca 2009

ASCENSIÓ AL PEDRAFORCA 2497m.

El diumenge 14 de Juny, el Grup Excursionista de Begur Els Perduts, vam pujar al Pedraforca ( 2497 metres).
A les sis del matí, ens varem trobar a la font de baix, En Pere Feliu, en Josep Pereira, en Blas, en Joan Carles, la Iolanda, la Neus, en Ferran, en Joan, la Núria, etc. En total una quinzena. Ens hem repartit en tres cotxes (dos persones venien amb moto),.............. i cap a Saldes "Berguedà". Cap a dos quarts de deu, ja érem al refugi Lluís Estasen. Abans però, en arribar amb els cotxes, ja hem tingut el primer contacte amb el Pedraforca, una vista imponent des del peu de la muntanya. Estava núvol i hem arrancat ja de pujada. Aquesta ruta, és d’alta muntanya i el camí, està voltat de avets i pi negre, les arrels dels quals entravessen d’un cantó al altre, fent com una mena d’esglaons. El terra cobert d’un verd intens, esta picotejat amb flors menudes de molts color si també i podem veure alguna flor de l’aire. I puja que pujaràs fins al Coll del Verdet. I a partir d’aquí a grimpar s’ha dit, seguint les marques grogues fins arribar al Pollegó superior. El cel, seguia ennuvolat i de tant en tant gotellada. El cim és una passada, perquè des de baix no saps com caram es puja al Pedraforca. Hem parat a fer un mos i les fotos de rigor. D’aquí, cap a l’enforcadura i comença la baixada per la tartera, impressionant. Es una pendent molt dreta, per tant cadascú baixava com podia, dempeus, de cul, clavant els talons i hi ha qui anava corrent i saltant. Espectacular i esgotador. Per fi a baix de tot i a l’esquerra, s’agafa el camí que porta de nou al refugi Lluís Estasen. En aquest moment, ha sortit el sol. Total cinc hores de ruta i molt contents, perquè ningú a pres mal. En Pere i en Blas, els hi ha tocat fer de fanalets i aconsellar a qui no teníem tanta experiència. Una excursió magnífica, dura, però molt gratificant.
Hi ara..............fins a la propera.

Núria Tortras.

Ascensió al Pedraforca 2009

SORTIDA AMB BICICLETA ALS AIGUAMOLLS DE ROSES

El passat diumenge 24 de maig del 2009 , a les 8 del matí, al pàrquing de la Font de Baix, vam sortir un grup de gent a fer una sortida amb bicicleta als aiguamolls de Roses. Com sempre organitzada pel Grup Excursionista “Els Perduts”.

Cap a les nou, ja érem descarregant totes les bicicletes i preparant-nos per a l’excursió. A les deu vam esmorzar en una pineda.
Tot seguit vam continuar pedalant fins arribar a Castelló d’Empúries.
Després d’un recorregut d’uns 30 Km aproximadament, vam arribar a la pineda on havíem deixat els cotxes.
Durant la sortida varem poder veure diferents espècies d’animals: cigonyes, daines,...
El paisatge és molt bonic, us recomanem que feu una visita a aquest espai natural!

Marc Collado Gurillo.

Aiguamolls de l'Empordà amb bicicleta (Maig 2009)

SORTIDA AMB BICICLETA ALS AIGUAMOLLS DE ROSES

El passat diumenge 24 de maig del 2009 , a les 8 del matí, al pàrquing de la Font de Baix, vam sortir un grup de gent a fer una sortida amb bicicleta als aiguamolls de Roses. Com sempre organitzada pel Grup Excursionista “Els Perduts”.

Cap a les nou, ja érem descarregant totes les bicicletes i preparant-nos per a l’excursió. A les deu vam esmorzar en una pineda.
Tot seguit vam continuar pedalant fins arribar a Castelló d’Empúries.
Després d’un recorregut d’uns 30 Km aproximadament, vam arribar a la pineda on havíem deixat els cotxes.
Durant la sortida varem poder veure diferents espècies d’animals: cigonyes, daines,...
El paisatge és molt bonic, us recomanem que feu una visita a aquest espai natural!

Marc Collado Gurillo.

Aiguamolls de l'Empordà amb bicicleta (Maig 2009)

SORTIDA A RUPIT "CINGLERA DE CASADEVALL I SALT DE SALLENT"

El passat diumenge 19 d’abril de 2009, a les 7 del matí, vam sortir de la Font de Baix de Begur un grup de vuit persones cap a la sortida de Rupit (Osona), organitzada pel Grup Excursionista “Els perduts”.

A les 9 del matí ja érem a Rupit i ens va rebre la gebrada de la nit que encara podíem veure com acaronava la verdor de la zona. Ens vam refer del viatge amb un bon cafè amb llet i uns talls de coca dolça acabada de fer. Tot seguit comencen la ruta, que gràcies a la novetat incorporada pel grup, un GPS, ens va anar indicant durant tot el camí els llocs on havíem de passar.

Agafant com a referència la masia de la Fontana i la Casassa, masos que presideixen grans camps i estables amb bestiar, vam caminar durant un parell d’hores travessant espessos boscos i camps tranquils on només senties el cant dels ocells que s’anaven despertant i les rialles d’en Marc, el més petit del grup, provocades per en Blas.

Aquí fem una parada per tornar a agafar forces i esmorzem en una esplanada al mig del bosc sota un sol de primavera i amb la companyia dels pixallits que després de les pluges dels darrers dies ja tenien ganes de sortir .

Donem mitja volta i continuem cap al sud, en direcció als cingles. Ja dins d’una gran fageda on havíem d’estar atents perquè era fàcil de perdre’s (cosa que ens va passar alguna vegada), seguim endavant i contemplem el congost del Far i ens acostem al precipici del Cingle de Casadevall. Avancem amb cura i immortalitzem el moment amb unes quantes fotografies, i des d’aquestes balconades naturals d’uns 200 metres d’altura veiem la plana d’Albes i el pantà de Susqueda.

Ja portàvem quasi quatre hores caminant i enfangats fins als genolls, continuem cap al final de la ruta, el Salt de Sallent. Accelerem el pas perquè uns núvols ben gruixuts ens corrien al darrere per poder descarregar (devia ser perquè en Josep portava el paraigües...). Ens quedem impressionats admirant l’estilitzat salt d’aigua d’uns 90 metres d’altura provinent de la riera de Rupit, així com el descens que en va fer un practicant de ràpel que, a poc a poc i sota l’aigua, va anar baixant fins al peu del salt.

Continuem pel camí de la riera, sentint l’aigua que sorollosament ens acompanya, bevem a la Font de la Pomareda i tot segui arribem a Rupit; i ara sí, sota la pluja, que per fi ens atrapa després de cinc hores de caminada.

Vam acabar dinant a un restaurant del bonic poble i no podíem tornar sense gronxar-nos al pont penjant i comprant algun producte típic de la zona.

Va estar un dia molt divertit i només cal felicitar al grup “Els Perduts” pel seu bon humor i les ganes que hi posen a cada excursió que organitzen.

Hemi Gurillo (Abril 2009)

Rupit , la cinglera de Casadevall i el Salt de Sallent 2009

SORTIDA A RUPIT "CINGLERA DE CASADEVALL I SALT DE SALLENT"

El passat diumenge 19 d’abril de 2009, a les 7 del matí, vam sortir de la Font de Baix de Begur un grup de vuit persones cap a la sortida de Rupit (Osona), organitzada pel Grup Excursionista “Els perduts”.

A les 9 del matí ja érem a Rupit i ens va rebre la gebrada de la nit que encara podíem veure com acaronava la verdor de la zona. Ens vam refer del viatge amb un bon cafè amb llet i uns talls de coca dolça acabada de fer. Tot seguit comencen la ruta, que gràcies a la novetat incorporada pel grup, un GPS, ens va anar indicant durant tot el camí els llocs on havíem de passar.

Agafant com a referència la masia de la Fontana i la Casassa, masos que presideixen grans camps i estables amb bestiar, vam caminar durant un parell d’hores travessant espessos boscos i camps tranquils on només senties el cant dels ocells que s’anaven despertant i les rialles d’en Marc, el més petit del grup, provocades per en Blas.

Aquí fem una parada per tornar a agafar forces i esmorzem en una esplanada al mig del bosc sota un sol de primavera i amb la companyia dels pixallits que després de les pluges dels darrers dies ja tenien ganes de sortir .

Donem mitja volta i continuem cap al sud, en direcció als cingles. Ja dins d’una gran fageda on havíem d’estar atents perquè era fàcil de perdre’s (cosa que ens va passar alguna vegada), seguim endavant i contemplem el congost del Far i ens acostem al precipici del Cingle de Casadevall. Avancem amb cura i immortalitzem el moment amb unes quantes fotografies, i des d’aquestes balconades naturals d’uns 200 metres d’altura veiem la plana d’Albes i el pantà de Susqueda.

Ja portàvem quasi quatre hores caminant i enfangats fins als genolls, continuem cap al final de la ruta, el Salt de Sallent. Accelerem el pas perquè uns núvols ben gruixuts ens corrien al darrere per poder descarregar (devia ser perquè en Josep portava el paraigües...). Ens quedem impressionats admirant l’estilitzat salt d’aigua d’uns 90 metres d’altura provinent de la riera de Rupit, així com el descens que en va fer un practicant de ràpel que, a poc a poc i sota l’aigua, va anar baixant fins al peu del salt.

Continuem pel camí de la riera, sentint l’aigua que sorollosament ens acompanya, bevem a la Font de la Pomareda i tot segui arribem a Rupit; i ara sí, sota la pluja, que per fi ens atrapa després de cinc hores de caminada.

Vam acabar dinant a un restaurant del bonic poble i no podíem tornar sense gronxar-nos al pont penjant i comprant algun producte típic de la zona.

Va estar un dia molt divertit i només cal felicitar al grup “Els Perduts” pel seu bon humor i les ganes que hi posen a cada excursió que organitzen.

Hemi Gurillo (Abril 2009)

Rupit , la cinglera de Casadevall i el Salt de Sallent 2009

Puig de Bassegoda (1373 m.) “Alta Garrotxa” Març 2009

El passat Diumenge 22 de març catorze excursionistes, ens vam desplaçar fins a Sadernes per efectuar la sortida prevista organitzada pel nostre grup. Fou un dia esplèndid, assolellat i amb una temperatura suau.

Poc després de les nou del matí comencem la marxa per la pista forestal fins al “Pont d’en Valentí” de caràcter medieval i ben conservat. Anem ascendint suaument tot vorejant i creuant varies vegades la riera de Sant Aniol, entre mig de frondosos boscos verds i humits per l’abundància de pluja aquest any.

Poc abans d’arribar a Sant Aniol d’Aguja ens desviem per enllaçar amb el GR11 a on el camí comença a guanyar alçada i pendent. Anem deixant enrere grans masos i edificacions abandonades com a “Can Principi”, en aquest punt ja podem divisar per sobre nostre el cim del Bassegoda. Tornem a enfilar camí entre mig del bosc per arribar al “Coll de Principi”. Deixem el GR11 per endinsar-nos per un ample camí, un prat verd, florit i amb restes de neu encara. A la dreta bonica vista del Canigó i a la nostra esquerra la pujada final ( i forta ). Els últims metres fem una grimpada sense gaire dificultat de trams assegurats amb cadenes i agafadors.

Al cim la panoràmica és espectacular, des de l’Empordà i el mar (Roses, el Montgrí, Begur...), passant per (Banyoles, Rocacorba, el Montseny i Puigsacalm), fins a tot el Pirineu Gironí i França. Després de gaudir del paisatge, menjar, les fotos de costum i fer una “becaineta” estirats a l’herba, és l’hora de tornar i ho fem pel vessant sud. Baixem per la tartera força llarga i divertida però amb compte pel pendent i les pedres. Arribem al “Coll de Riu” per enllaçar amb la pista que ens durà fins a Sadernes, abans però ens desviem per visitar l’església romànica de “La Mare de Déu de les Agulles", el mas de “Can Agustí” restaurat, “Sant Feliu de Riu” i la seva església del S.XII.

Poc abans de les set de la tarda i vint i cinc quilòmetres fets arribem a l’hostal de Sadernes, ens prenem una merescuda “birra” o refresc i d’altres decideixen menjar el dinar que s’havien deixat al cotxe com a berenar-sopar...

En definitiva prova superada amb bona nota, tots contents i només ens queda el camí de tornada a casa, amb el bon record del Bassegoda visible de gran part de la província de Girona i que de lluny ens recorda a un pit de dona.

Joan Carles.

Puig de Bassegoda 2009

Puig de Bassegoda (1373 m.) “Alta Garrotxa” Març 2009

El passat Diumenge 22 de març catorze excursionistes, ens vam desplaçar fins a Sadernes per efectuar la sortida prevista organitzada pel nostre grup. Fou un dia esplèndid, assolellat i amb una temperatura suau.

Poc després de les nou del matí comencem la marxa per la pista forestal fins al “Pont d’en Valentí” de caràcter medieval i ben conservat. Anem ascendint suaument tot vorejant i creuant varies vegades la riera de Sant Aniol, entre mig de frondosos boscos verds i humits per l’abundància de pluja aquest any.

Poc abans d’arribar a Sant Aniol d’Aguja ens desviem per enllaçar amb el GR11 a on el camí comença a guanyar alçada i pendent. Anem deixant enrere grans masos i edificacions abandonades com a “Can Principi”, en aquest punt ja podem divisar per sobre nostre el cim del Bassegoda. Tornem a enfilar camí entre mig del bosc per arribar al “Coll de Principi”. Deixem el GR11 per endinsar-nos per un ample camí, un prat verd, florit i amb restes de neu encara. A la dreta bonica vista del Canigó i a la nostra esquerra la pujada final ( i forta ). Els últims metres fem una grimpada sense gaire dificultat de trams assegurats amb cadenes i agafadors.

Al cim la panoràmica és espectacular, des de l’Empordà i el mar (Roses, el Montgrí, Begur...), passant per (Banyoles, Rocacorba, el Montseny i Puigsacalm), fins a tot el Pirineu Gironí i França. Després de gaudir del paisatge, menjar, les fotos de costum i fer una “becaineta” estirats a l’herba, és l’hora de tornar i ho fem pel vessant sud. Baixem per la tartera força llarga i divertida però amb compte pel pendent i les pedres. Arribem al “Coll de Riu” per enllaçar amb la pista que ens durà fins a Sadernes, abans però ens desviem per visitar l’església romànica de “La Mare de Déu de les Agulles", el mas de “Can Agustí” restaurat, “Sant Feliu de Riu” i la seva església del S.XII.

Poc abans de les set de la tarda i vint i cinc quilòmetres fets arribem a l’hostal de Sadernes, ens prenem una merescuda “birra” o refresc i d’altres decideixen menjar el dinar que s’havien deixat al cotxe com a berenar-sopar...

En definitiva prova superada amb bona nota, tots contents i només ens queda el camí de tornada a casa, amb el bon record del Bassegoda visible de gran part de la província de Girona i que de lluny ens recorda a un pit de dona.

Joan Carles.

Puig de Bassegoda 2009

SORTIDA AMB RAQUETES DE NEU

El dia 15 de febrer a les 7’00 del matí el grup excursionista “Els perduts ” es va reunir a l'aparcament “Font de Baix” per emprendre camí cap a Set Cases. Vam anar amb cotxe durant 1 hora i mitja.

En arribar allà vam esmorzar i fer un cafè en un bar, mentre esperàvem l’arribada dels guies.

Quan van arribar ens van donar les raquetes i bastons, ens van explicar com ens les havíem de ficar i com utilitzar-les, també ens van explicar el camí que faríem.

Anàvem fent parades, ja que era cansat. En un punt que era una mica complicat de passar la Neus es va girar el peu, i va haver de recular amb un dels monitors.

A les parades que feiem per descansar , el guia ens parlava de la flora local i de la fauna, de com identificar les petjades dels animals que havien passat a prop.

Quan vam arribar al punt més alt de la caminda, el guia ens va parlar de temes de nivologia, és a dir, relacionats amb la neu: com es formen les diferents capes de neu, com s'endureixen o no, quan són inestables, com es formen els allaus, com evitar provocar-los i també ens va parlar d'uns moderns aparells que ajuden als companys a trobar algú que ha quedat enterrat a la neu. .

Després de la petita “classe” vam reprendre el camí de baixada.

El arribar vam anar a recuperar les forces a un restaurat, un cop acabat, vam tornar cap a Begur.

28 persones vam poder gaudir d'un dia assolellat, en mig d'un bosc tranquil i solitari i vam poder caminar sobre un bon tou de neu.

Berta i Anna.

Sortida amb Raquetes de Neu 2009