La crònica
d'aquesta sortida la inicio, com moltes travesses, sense gaires ganes al començament,
però engrescant-me a mesura que avança la marxa, que aquesta vegada ens ha dut
a caminar un tram de la ruta que, a les acaballes de la guerra civil, van fer
milers de persones - i entre aquestes els Presidents Lluís Companys, Manuel
Azaña i José Antonio Aguirre - en el seu viatge de fugida vers els camps de
refugiats que les autoritats de la República francesa van improvisar a la Catalunya
Nord o, els més afortunats, cap a altres punts d'Europa o Amèrica del Nord.
Per no perdre els
bons costums, sortim de l'aparcament de la Font de Baix de Begur força tocada
l'hora fixada per l'acte, en cotxes particulars fins a arribar a La Vajol, on
ens trobem amb altres Perduts que vénen directament de Girona, de Verges,
inclús de Banyoles (salutacions a tots i a totes). En total 26 perduts, més 2
gossos amb propietària coneguda i un altre gos, que s'hi va afegir igualment un
bon tall de camí.
Des de La Vajol vam
iniciar el camí, que a voltes és una pista i a voltes transcorre per la
carretera, direcció Les Illes, població francesa on el President Companys
-segons les llegendes rurals- va deixar a deure una truita a l'Hostal Els
Trabucaires, no sabem si francesa o espanyola.
Cal prendre la
GI-505 direcció a Ceret, tot passant pel Coll de Lli, on rau el filferro que
separa l'estat espanyol de l'estat francès. Si no trobeu el filferro no us
amoïneu, que per això estan els mòbils, per recordar-vos quins són els dominis
respectius. Al Coll de Lli trobem una placa en record als 3 Presidents que,
camí de l'exili, van passar per aquest punt.
Un cop a Les Illes,
vam tornar a prendre la pista de ciment que es troba a tocar del monument a les
Brigades Internacionals i a l'Exèrcit Republicà, i tot passant pel Coll de
Manrella, on s'hi troba l'anomenat “Temple de la Pau” en homenatge a Lluís
Companys, i sempre seguint els rètols que indiquen “La Vajol” (no calen
pràcticament ni GPS ni tracks, tot i ser recomanables), s'arriba al punt de
sortida.
No m'agradaria
acabar aquesta crònica, sense destacar, més que la visita a la mina de talc (on
s'ha documentat que va romandre amagat l'anomenat Tresor de La República), o
les característiques del camí que - deixant de banda un bosc de castanyers -
transcorre per paratges força urbanitzats, -repeteixo-, no m'agradaria acabar
sense destacar un llogarret que vaig trobar força idíl·lic, tant per la
situació aïllada i envoltat per un petit prat, com per les característiques de
l'edifici, un mas senyorial anomenat Can Quera. Allà trobà refugi i s'hi
establí el darrer govern republicà, fins que va caure en mans de les tropes
franquistes. Sobta que un lloc a on, en el passat, es van prendre decisions,
ara sigui un lloc sense aparent activitat i emmudit... Fins aviat!
B. Núñez
